«‘Tiempo de amapolas’, d’Isabel Garrido», per Emili Gil

0
171

Emili GilEmili Gil @Absenta_Gil ‏Escriptor

Llegint els poemes d’Isabel Garrido m’han vingut al cap uns versos de Vicent Andrés Estellés: «Que em facen les paraules servei concret de pedres / per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap». En ambdós casos els poetes es refereixen explícitament a la concreció, a la necessitat que els mots esdevinguin eines per a definir-se, per a entendre’s, situar-se i consagrar-se a la introspecció més fonda i honesta amb l’ésser humà. Cal que les pedres dels fonaments siguin fermes per a bastir quelcom al seu capdamunt.

Tiempo de amapolas és, al meu parer, l’expressió viva i punyent d’un conjunt de sensacions, pensaments i emocions que no cerca sinó la unitat de la diversitat, i ho fa mostrant i suggerint situacions ben quotidianes . Determinats versos, com ara «Una mesa vacía, / sillas sin esmalte, / bajo la luz tenue de un candil en soledad» (pàg 16) els interpreto, equivocadament o no, com la posada en escena d’un bodegó típic d’oficina. M’evoca una empresa qualsevol, dedicada a qualsevol negoci més o menys mundà; és a dir, es refereix al treball sense sentit, als companys de feina (companys, molts d’ells, tot sovint, també sense sentit), i d’aquí el sentiment de «soledad», de «mesa vacía», de «sillas sin esmalte».

I em revé de nou Estellés amb «He perdut el costum de les coses amables; / ja se sap el que són les coses d’aquest món…». Perquè allò que notem en la lírica d’Isabel no és pas una utilització de les paraules com a simple joc o divertimento, sinó una voluntat ferma de lluita i de dir les coses pel seu nom, encara que l’acció comporti dolor. Per això, ens confessa que «para escribir / debo entrar en mis vísceras / y descuartizarme la piel, / penetrar en lo insondable / y fragmentar-me el corazón» (pàg. 17), i també que «A veces, me olvido de respirar / pero nunca de escribir» (pàg. 83). És a dir, bandeja la hipocresia  i la doble moral, reines del dia a dia, per «en el grito de la libertad / desgarrarme el alma» (pàg 17).

Els records hi són ben presents («Todavía, / escucho el paso firme / de tus botas andrajosas», pàg 18, o «Vinieron pájaros en abril / y ya huyeron en bandada», pàg. 41), així com els desitjos («Hubiera querido / que en tu desierto / hubieran crecido flores», pàg 33), les fantasies íntimes («Tus besos siguen siendo / peligroso licor», pàg. 39), les experiències viscudes («He yacido entre sombras / de raíces escondidas, / he temblado al sentir / el crujir de mi carne»), en un camí no pas lineal, sinó que fa revolts («A veces me rompo, / y veo lápidas grises», pàg. 52), i que és, talment el viatge d’en Kavafis, la pròpia vida.

El concepte de l’«ara» té un protagonisme remarcable en el conjunt de Tiempo de amapolas, amb els poemes, per exemple, «Soy» (pàg. 15), «Gigante de cemento» (pàg. 36), o «Darte vida» (pàg. 61). Em revé al cap, una vegada més, Vicent Andrés Estellés, quan manifesta que: «aquest és un moment fugisser, / però terriblement concret». Així és com ho concep també Isabel Garrido: en un món que canvia constantment, cal situar-se, concretar-se, ni que sigui «fugisserament». Ja se sap: Mobilis in mobile, com la divisa del Nautilus. Ara com ara hi ha això, ens ve a dir, i a qui no li agradi: dues pedres; puix sóc jo, d’aquesta manera.

Finalitzaré desvelant que el títol, «Tiempo de amapolas» remet al temps de la infantesa de l’autora, concretament als camps amb roselles que passava amb la seva àvia  quan anaven a berenar a la muntanya. Us confesso, però que a mi el títol, des del primer moment, em va remetre al cascall, és a dir: a l’opi, i al seu derivat alcohòlic, el làudan o làudanum. Així, les roselles, siguin vermelles o blanques, transporten en ambdós casos a uns paradisos artificials, ja sigui a una infantesa feliç o bé a una època daurada que, possiblement, no ha existit mai, però que els humans maldem per atènyer.

Sense comentaris

Deixa un comentari