«Promeses vanes: “Si vol ser atès en català, pitgi 1”», per Teresa Tort

0
603
Fotografia de Sandra Cindric

Teresa Tort

Teresa Tort Videllet @teresa_tort Filòloga i dinamitzadora lingüística

Moren ciclistes atropellats, perden la feina embarassades, han de treballar nou hores amb un contracte de mitja jornada… perquè –en el millor dels mons– les normes són orientatives. Assumim-ho: seguir l’actualitat posa a prova la confiança en els humans com a animals morals.

Per a què ens valen les lluites si, quan aconseguim drets col·lectius, es vulneren diàriament? Com és que sabem que difícilment deixarem de viure en un país imperfecte? Què fa que ens resignem sense oposar resistència a la transgressió dels pactes? Per què, si ens enfadem davant d’una situació injusta, ens poden mirar malament a nosaltres?

Un omnipresent laissez faire, laissez passer sobrevola la nostra vida comunitària. Deu ser cultural, aquesta desídia? L’hem après a base de bastonades? Som al·lèrgics a qualsevol espurna de risc? Segur que trobaríem una explicació racional a tant de desordre, a tanta transgressió egoista. Ara bé, el que realment ens hem de preguntar és si val la pena continuar fent algun gest de protesta o cal deixar-ho córrer del tot. En definitiva, hem d’entrenar-nos encara més a mirar cap a una altra banda o, per contra, hem de poder expressar obertament que hi ha coses que encara no van bé?

La vida és injusta. Ja ho sabem. Però el més trist és que ens vulguen fer creure que no tenim motius per a protestar; que tot podria ser pitjor; que –sense anar més lluny– abans tot era pitjor. En aquest sentit, us explicaré dues anècdotes que m’han arribat –i que m’han indignat– relacionades amb els drets lingüístics que tenim reconeguts formalment, ja que aquest és el meu tema.

“Si vol ser atès en català, pitgi 1”

Comencem. A casa tenim una asseguradora que se’ns adreça en català. Hem fet aquesta tria conscientment. Alguna vegada hi hem trucat per telèfon. Durant l’últim mes, dos viatges. En horari de matí, l’operadora automàtica va passar la trucada a un treballador de la companyia que, efectivament, parlava català després d’haver escollit l’opció numèrica corresponent. Un altre dia, en horari de tarda, no. L’u d’aquella ocasió no volia dir català; volia dir que t’havies d’esperar o de tornar a trucar perquè la persona que et responia ho feia en castellà.

Continuem. L’últim dia de classe un alumne d’origen argentí que ha fet un curs de català de suficiència em va confessar que li resultava difícil millorar la seva expressió oral perquè no tenia la necessitat d’usar-lo sovint. Em va contar que en un any de viure al Brasil va arribar a impartir classes a la universitat en portuguès i que, en canvi, aquí no se’n sortia. Com a exemple dels obstacles amb què es troba, em va comentar que no feia gaire que havia trucat a l’hospital i que havia escollit l’opció de ser atès en català. Al cap d’una breu salutació i intercanvi en català, la persona que l’estava atenent li va canviar al castellà pel seu accent sud-americà.

Formalment, el marc legal vigent reconeix que els ciutadans tenen dret a escollir la llengua en què volen ser atesos. De vegades, però, aquesta normativa no és practicable a causa que hi ha un percentatge significatiu de treballadors que fan atenció al públic que no tenen encara un domini suficient de la llengua territorial. No ens ve de nou, això. Ara bé, que et diguen explícitament que pots triar la llengua en què vols ser atès i que immediatament s’ho tiren a l’esquena em sembla molt més greu. És un engany.

Només caldria que ens paréssem a pensar un moment si això és imaginable en un context com Sanlúcar de Barrameda, com Clermont-Ferrand o com Bristol. ¿Us podeu arribar a fer una idea del que dirien els parlants de castellà, de francès i d’anglès d’aquestes poblacions si –com a clients o com a pacients– es trobessen en una situació semblant al seu lloc de residència? No us ho podeu imaginar, veritat?

Per acabar, voldria remarcar que els dos casos que he descrit són aparentment iguals però intrínsecament diferents. En el primer, un parlant habitual de català ha de canviar de llengua perquè qui l’ha d’atendre no l’entén. En el segon, un neoparlant de català que és atès per un catalanoparlant no pot mantenir la seua tria inicial perquè qui el podria i l’hauria d’atendre en català fa que aquesta opció esdevinga ridícula.

Arribats aquí, alguns pragmàtics dirien que coses molt més greus passen cada dia: com els ciclistes atropellats, les embarassades acomiadades i els treballadors precaris. És certament així. Ara bé, la realitat continua castigant inexorablement els que hem optat per fer veure que la nostra llengua és tan normal com qualsevol altra. I com que resulta que no, la pena ens pesa com el fang a les sabates¹.

¹ Parafrasejant un vers de Joan Margarit.

 

Sense comentaris

Deixa un comentari