“Feliços els feliços”, per Benjamí Moliné

0
618
Fotografia: Mirada 21

Benjamí Moliné

Benjamí Moliné. Mestre jubilat. Membre del grup d’assessorament Educació i Desenvolupament

*El títol és un préstec de Jorge Luis Borges, del poema Fragmentos de un evangelio apócrifo  

Els nens i nenes han de ser feliços. Ho diuen els experts i s’ha posat de moda com a idea motriu en el context d’aquesta fal·lera per la innovació que ens ha agafat a tots. Una obvietat, si m’ho permeteu, repetida mil vegades. I no pas innovadora, realment. Quina mare, quin pare, quin mestre negaria als seus fills/alumnes la possibilitat de viure feliços.

El problema arriba quan intentem concretar els terminis i condicions d’aquest estat de felicitat. Perquè el cert és que, com a societat, se’ns imposen uns models com a mínim discutibles, mentre que, en el pla individual, cadascú s’ho fa com pot per construir el propi ideal personal i intransferible del que considera ser feliç.

Som un exèrcit, els insatisfets que cerquem compulsivament la felicitat. No trobar-la pels camins on ens capfiquem a buscar-la alimenta la nostra frustració i ens fa cada vegada més infeliços. Posseir, dominar, exhibir, aparentar, acumular, competir, pretendre tenir-ho tot controlat, formar part de determinats cercles exclusius, engreixar el nostre ego. Perseguim experiències i sensacions cada vegada més espectaculars i utilitzem tot tipus de drogues per evadir-nos d’una realitat que no ens satisfà, encara que aquesta fugida cap al no res ens deixa encara més buits i infeliços.

I el pitjor és no tenir ni tan sols opcions a les quals aspirar per haver caigut del costat dels exclosos, dels que paguen totes les crisis, en una societat de guanyadors que discrimina la majoria en benefici d’uns quants.

El sentit comú i l’experiència de la vida ens van portant a valorar la felicitat de les petites coses. Intuïm que ser feliç és una fita inabastable, fugissera i aleatòria. Un moment que se’ns desfà entre les mans. I quan, de tant en tant, se’ns escapa de reconèixer que ens sentim feliços, de seguida, en un acte reflex, hi afegim matisos que en rebaixen les expectatives: moderadament, una mica, a estones, bastant, malgrat això i allò altre… Tocar de peus a terra, en diem.

En aquest context, què volem dir quan diem que els nens han de ser feliços?

Hi ha qui defensa que cal deixar-los actuar en llibertat seguint els seus impulsos, el que els vingui de gust fer en cada moment; que no cal marcar-los límits per no estressar-los. Potser, fins i tot, avançant-nos als seus desitjos i  les seves necessitats suplint la seva capacitat d’elecció i, per tant, de renúncia amb el que pugui tenir de reflexió responsable.

Sovint no podem evitar de traspassar-los els nostres neguits, i de projectar en ells les nostres aspiracions. En pro de la seva felicitat futura els hipereduquem, i els saturem d’estímuls i d’activitats de tota mena, per fer-los emprenedors i competitius (més que no pas competents) per a un model de societat que, per altra banda, tots critiquem.

Recordo el cas d’una alumna brillant que era incapaç de sentir-se feliç d’haver tret una nota excel·lent, i plorava de ràbia mal continguda si un company de classe superava la seva nota encara que fos per mig punt. En parlar-ho amb els pares, van mostrar-se satisfets de l’actitud de la seva filla, argumentant que era precisament el que educaven en ella. La competitivitat portada a l’extrem perquè en aquesta societat només els millors triomfen. I ser el millor és molt dur. Vaig sentir una gran pena per la nena.

Sincerament, penso que, si hem de ser honestos, els docents hem d’educar els nostres nois i noies en la idea que a la felicitat s’hi arriba pel camí de la coherència, de l’esforç, de la pau personal per haver fet tot el que estava al teu abast; per l’acceptació dels teus límits i, sobretot, de la frustració. Per la connexió amb les persones, per saber compartir projectes, joia i patiment; pel fet de saber acompanyar. Els hem de fer veure que la pròpia felicitat no pot ser excloent. No pot ser en competència del no ser de l’altre. Que potser el que cal és, senzillament, anar fent la nostra vida amb dignitat i coherència, sense esperar-la, sense estar pendents de si arriba, sense buscar-la com a objectiu de la nostra vida.

Aprendre a llegir costa; si ets constant en l’esforç i ho aconsegueixes, experimentes la satisfacció personal del repte superat. Podria ser això.

Saber renunciar per compartir ens fa sentir bé.

Podria ser acompanyar-los en la descoberta de la dimensió personal: l’autoconeixement que porta a l’autoestima, i a l’autocontrol de la conducta i les emocions; la pràctica de la comunicació assertiva i empàtica amb els altres.

Portar-los amb delicadesa dels reis mags a les raons de l’economia familiar; del tenir al ser; del jo al compartir.

I en tot cas, si en aquest procés vital arriba aquell moment de felicitat, que ens agafi en disposició de disfrutar-lo.

És una tasca delicada i difícil, certament, perquè en la nostra societat la felicitat s’ha convertit en un producte banal. Hi ha qui és, fins i tot, capaç de posar-hi preu. Fes només el que t’agradi, evita esforços, pren el camí més fàcil, no et compliquis la vida. Nosaltres t’ho financem. Nosaltres ho fem per tu.

Hay demasiada gente feliz. Y nadie hace nada al respecto. Es una plaga. No sé ustedes pero así es muy difícil vivir. Adrian Chávez, a La Hoja de Arena

Hi estic d’acord. Aquesta mena de felicitat, si arribés a esdevenir permanent, seria insuportable.

És en aquest sentit que jo em sento molt feliç de no comptar-me entre els feliços.

 

Sense comentaris

Deixa un comentari