[L’endemà] “L’oportunitat d’instituir formalment el 24 de juny com a Diada Nacional dels Països Catalans”, per Enric Duran

0
408

Lliure i Millor participa en la iniciativa d’Acció Cultural dels Països Catalans [L’endemà des dels Països Catalans] per segon any consecutiu. Des de tots els indrets del territori de parla catalana, set veus diverses ens parlaran del significat especial de la data de Sant Joan, de com se celebra a la seva zona la festa del foc que ens agermana. També ens explicaran com veuen l’opció d’instituir formalment Sant Joan com la Festa Nacional o Diada dels Països Catalans. Aquests textos els anirem publicant i el dia 24 us els oferirem tots junts al digital Acciona’t, d’ACPC, impregnat de l’esperit de la Flama del Canigó.


10957689_10205282497495777_827574676223482587_n

Enric Duran Padrós @enricduranp Lingüista i periodista. Director de Lliure i Millor

Una vaga reminiscència històrica? Una idea romàntica? Una excusa per al folklorisme? Un objectiu impossible per esperonar els txakres dels activistes? Una realitat geopolítica…, potser només cultural o econòmica? Avui parlem dels Països Catalans.

Dos mots amb una densitat semàntica tan àmplia que molts ciutadans pertanyents a cinc Estats diferents acostumats a sentir-los els han anat percebent uns amb impermeabilitat epidèrmica, uns altres amb el control de velocitat posat, aquells amb la lupa del científic enganxada a l’ull esquerre o amb el climatitzador heptazonal identitari al màxim.

La història dels set territoris (el País Valencià, la Catalunya del Nord, Andorra, l’Alguer, les Illes Balears, Catalunya i la Franja de Ponent) va ser comuna fins al segle XVII, quan, mitjançant el Tractat dels Pirineus (1659), Felip IV de Castella va cedir unilateralment a França el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, en el marc del final de guerra dels Trenta Anys a Europa. La primera gran queixalada a la terra comuna. El borbonisme es feia present de manera ben poc discreta.

Posteriorment, la Guerra de Successió al tron d’Espanya va acabar també amb un altre gran estrip als Països Catalans. En el marc dels acords del Tractat d’Utrecht (1713), en què es va fer la repartidora dels territoris europeus dels vençuts, Felip V de Castella va acordar que Menorca restés en mans angleses i que l’Aragó perdés la sobirania i passés a dominació castellana.

I finalment els terribles Decrets de Nova Planta. L’absolutisme impregnava el Regne d’Espanya i arribava fins als nostres dies sota la forma del franquisme econòmic i sociològic que encara se les campa per l’Estat espanyol. Felip V de Castella va portar la cua de la Guerra de Successió al nivell de guerra civil, i per dret diví i dret de victòria per les armes va anorrear a consciència tota norma, tot dret diferencial, tot costum, tota institució i tota llengua altra que el castellà, amb una eficàcia demolidora.

Si en aquest pla històric es confirma la integritat dels Països Catalans fins fa tot just 358 anys (Tractat dels Pirineus), és en l’àmbit lingüístic on la unitat dels territoris de parla catalana es fa més palesa. Amb diferents nivells de codificació formal si es vol, el fet indefugible és que tots parlem una mateixa llengua. I ens hi entenem –encara que a cops no ens comprenguem, malauradament—. En aquest sentit, fixeu-vos que l’absolutisme centrípet de la capital d’Espanya s’ha esforçat fins a l’extenuació i el ridícul per adobar la secessió lingüística, per atribuir valors pejoratius als dialectes i per patuesitzar la llengua on més li calia. I la República Francesa tampoc és el paradigma de la sensibilitat lingüística…

El legislador espanyol sabia que la llengua és un potentíssim element identitari, i que calia combatre’l amb tota la guerra sociològica possible per evitar la mirada transfronterera entre comunitats germanes. Calia dividir. De manera cruel i cruenta molts cops. No fos cas que els veïns es miressin, parlessin, es comprenguessin i s’adonessin del potencial que tenien com a regió econòmica de l’eix mediterrani, de tots els trets comuns i del fet que, a la llarga, una confederació tenia possibilitats de reeixir donades les aspiracions compartides.

I d’altra banda, després de les ensulsiades induïdes des del centre, la tímida realitat cultural compartida que un esforçat regionalisme va arribar a atribuir als set territoris s’està veient avui en dia superada amb escreix per la força de l’aire fresc que ha arribat sobretot a les Illes i al País Valencià. La llengua i la cultura pròpies i, per tant, la identitat comuna van recuperant posicions, empeses a tot drap per una vitalitat i una il·lusió renovades sense la fèrula del PP, és clar.

Els moviments per la llengua; la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans; la Xarxa Vives d’Universitats; l’Institut Ramon Llull; l’eventual reciprocitat de mitjans de comunicació entre els pobles integrants dels Països Catalans (amb la gran riquesa i coneixement, comprensió i respecte mutu que reportaria la difusió en directe de tots els parlars); la Declaració de Palma, pacte subscrit entre els governs de les Illes, el Principat i el País Valencià per avançar conjuntament en la nació cultural comuna, convidant-hi, en un futur pròxim, l’Alguer, la Catalunya del Nord i Andorra; la Federació Llull; Òmnium Cultural; el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i altres centrals sindicals d’abast general; la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, que amplia en gran mesura les aportacions de tots els parlars catalans; la col·laboració entre La Bressola i Acció Cultural del País Valencià (ACPV), i la del Moviment Franjolí per la Llengua i la Plataforma per la Llengua per fornir de llibretes escolars els estudiants de la Franja, i aquest dilluns, 19, els responsables de les Conselleries de Cultura Santi Vila, Fanny Tur i Vicent Marzà conversaran a la casa de Joan Fuster, a Sueca, amb motiu del 25è aniversari de la mort de l’escriptor.

És importantíssim destacar aquí el paper de les entitats en el marc de la Xarxa Europea ELEN per la Igualtat Lingüística, a l’hora d’elaborar, aprovar i difondre el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics, també anomenat Protocol de Donostia. Doncs bé, entre les entitats que treballen en aquesta xarxa per promocionar i protegir les llengües regionals o minoritzades d’Europa hi ha el CIEMEN, Escola Valenciana, ACPV, Consello d’a Fabla Aragonesa, Euskal Confederaria, Iniciativa pol Asturianu, Institut d’Estudis Occitans, Kontseilua, La Bressola, Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Rol des Estudios Aragonese i la Societat Catalana de Sociolingüística, entre d’altres.

Una tasca efectiva, callada, amb un gran calat per a la defensa de les llengües minoritzades a Europa,, impulsada en gran mesura per les entitats radicades en les terres que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, una realitat geogràfica per on farà el seu recorregut aquests dies precisament la Flama del Canigó, continuadora d’aquells ritus prehistòrics, druídics, del solstici d’estiu, de culte al foc, a la fecunditat de la terra, a l’energia i a la renovació.

Els equips portadors de la Flama baixada del Canigó el 23 de juny, vigília de la diada de Sant Joan, recosiran els set territoris amb aquest símbol potent de cohesió i d’identitat, com a imatge que de flames n’hi ha de moltes menes i que cada terra seguirà el seu propi estil de foc, el seu propi ritme intern de cara al futur. I sabent que molts focs constitueixen una gran foguera, oi?

Les flames, la fecunditat, la renovació, la tradició mil·lenària, la unitat… són els valors transmesos per la que en molts àmbits ja és considerada Festa Nacional dels Països Catalans. Només ens hi falta la decisió confederal, des de l’àmbit social o el polític ─o tots dos─, perquè sigui sancionada i pregonada d’una vegada per sempre com la Diada dels Països Catalans.

Sense comentaris

Deixa un comentari